A l’acte d’avui us proposem un breu però intens recorregut al voltant de l’estreta relació entre serendipitat i ciència. Una demostració de com la casualitat, l’accident o l’atzar, en ciència, només afavoreixen, en el fons, a qui veritablement ho mereix.
Avui, viurem tres històries de científics i científiques que, a èpoques i llocs molt diferents, van saber aprofitar el moment que els va oferir la sort. Dones i homes que van ser capaços de mirar les evidències amb altres ulls.
Del plujós París de la darreria del segle XIX als cels de Lleida de principis dels quaranta o a l’observatori californià de Palomar als noranta del segle XX, la inspiració i la serendipitat només funcionen acompanyades de capacitat i de geni.
Són les quatre del matí. S’ha esvaït la boira. Llueix a Lleida un cel totalment estrellat. Al jove forner Joan Oró i Florensa ja no li paga la pena tornar al llit. Aviat caldrà preparar la segona fornada. Però ara, com cada nit, mira els estels i pensa: “és possible que la vida ens arribés d’allà dalt?”.
Aquell 1939, milions de persones van mirar el cel estrellat. Però només una es va convertir, anys després, en el bioquímic descobridor de la síntesi abiòtica de l’adenina, una de les molècules fonamentals per a la vida, proposant també la teoria de l’origen cometari de l’aigua de la Terra.
És casualitat que la vocació científica d’un des més cèlebres estudiosos de la vida comencés així? No. D’això, se’n diu serendipitat. En ciència, el terme s’aplica als descobriments valuosos fets per casualitat, accident o atzar.
La paraula va ser introduïda a mitjan del segle XVIII per l’excèntric escriptor anglès Horace Walpole. La va extreure d’un petit conte titulat Els tres prínceps de Serendip, sobre tres germans que, a l’actual Sri Lanka, feien descobriments per suposat atzar però basats sempre en profunds raonaments previs.
Avui, estem agraïts d’aquesta casualitat a Lleida. Del forner Oró, fill i nebot de forners, observant el cel nocturn. I si no hagués tingut temps de fer-ho per treballar de dia? Hauria fet recerca? El que sí que és cert és que, com a ell, la sort sempre t’ha d’agafar treballant.
La serendipitat no és res si no es té la capacitat d’aprofitar-la. Com va dir l’eminent microbiòleg Louis Pasteur, “l’atzar afavoreix només les ments preparades”. La inspiració i la serendipitat només funcionen acompanyades de capacitat i de geni.
Carolyn Shoemaker va ser una astrònoma atípica. Va viure, durant dècades, un altre tipus de sostre no precisament celestial, el sostre de vidre. No va començar la seva fulgurant carrera fins als 50 anys, quan la seva filla petita, la tercera de la família, es va independitzar per anar a la universitat.
El 24 de març de 1993, a l’Observatori de Palomar, cercava asteroides en potencial trajectòria cap a la Terra, formant equip amb el seu marit, l’astrogeòleg Eugene Shoemaker i l’astrònom David Levy. Una fotografia de telescopi inicialment desestimada li va permetre descobrir, per pura serendipitat, un cometa actiu que no anava cap a la Terra, sinó cap a Júpiter.
Va rebre el nom de Shoemaker-Levy 9. Era el primer cometa actiu observat orbitant un altre planeta. Capturat per l’enorme camp gravitacional de Júpiter, va impactar amb el gegant gasós un any després. Les espectaculars flames de gas calent van arribar a milers de quilòmetres. Va ser la primera observació d’un xoc entre cossos del sistema solar fora del nostre planeta.
Carolyn va mirar una foto amb d’altres ulls perquè estava preparada per fer-ho. Quan es va retirar, el 2002, era la persona que més asteroides havia descobert en el món: 32 cometes, més de 500 asteroides... i una única i bella serendipitat.
En essència, el descobriment consisteix a veure allò que tothom ha vist però pensar el que cap col·lega ha pensat abans. I és que, molts cops, els canvis de paradigma venen de dades imprevistes i imperceptiblement casuals.
Des de la finestra del seu laboratori, el físic francès Henri Becquerel observa la persistent pluja parisenca amb una mescla de resignació i tedi. Quatre dies seguits de precipitacions han aturat els seus experiments pels quals necessita, inevitablement, la llum del Sol.
Porta mesos seguint l’estela de l’enginyer i físic alemany Wilhelm Conrad Röntgen, descobridor dels raigs X el 1895. Becquerel ha optat per aprofundir en el fenomen de la fosforescència utilitzant l’urani com a material luminescent. Es dedica a exposar plaques amb cristalls d’aquest element al Sol i després les revela, cercant restes de lluminositat. Però avui, ha perdut la paciència davant la climatologia de la seva ciutat natal. De sobte, guarda les plaques a un calaix i, desassossegat, marxa.
Dies després, en tornar-hi, va veure que aquelles plaques oblidades conservaven encara la imatge impresa del cristall d’urani. Havia descobert, per serendipitat, l’existència de la radioactivitat natural. El 1903, Becquerel compartiria el Nobel de Física amb el matrimoni de Pierre i Marie Curie. Com Madame Curie, Becquerel va morir jove pels efectes de la radiació.
L’estatueta dels Premis Nacionals de Recerca està confeccionada pel ceramista Jordi Serra Moragas des de 2012.
L’artista ha trobat en la plàstica genial de l’arquitecte català Antoni Gaudí la font d’inspiració per fer una peça que simbolitza un procés de creació que trenca motlles. Un mètode, el científic, que fa aparèixer, mitjançant la recerca i l’estudi, quelcom de nou que no existia i que ens fa avançar.
Una columna geomètrica d’argila esdevé un altre objecte per l’acció de la torsió, i per l’acció del foc, apareix l’ànima que porta amagada a dins. El resultat conforma una espiral sense fi cap als cims del coneixement coronada amb el signe “+” de l’excel·lència.
Les estatuetes són totes originals. Presenten, així, lleugeres diferències entre elles, en ser treballades a mà, prèviament a ser produïdes després al forn, en un procés artesanal que triga uns tres mesos.
Resum Acte de Lliurament 33 PNR
