Què ens porta a fer ciència?

Motivació, inspiració, tradició, competitivitat, afany de cercar la veritat, la glòria del descobriment… Les causes que porten a una persona a fer recerca són tan variades com investigadors i investigadores existeixen.

A l’acte d’avui escoltareu històries de científiques i científics, algunes de ben properes, que un dia van sentir la inspiració. Les experiències personals i úniques d’un grapat de dones i homes que van decidir fer de la ciència la seva vida.

De la Barcelona del 1899 al Londres prebèl·lic de 1938 o al Massachusetts dels cinquanta i finals del setanta del segle XX, us convidem a fer amb nosaltres un singular viatge per la inspiració i la motivació que ens porta a fer ciència.


La novena musa

Barcelona, 1899

Terra

Motivació, inspiració, tradició, competitivitat, afany de cercar la veritat, la glòria del descobriment… Les causes que porten a una persona a fer recerca són tan variades com investigadors i investigadores existeixen.

De sempre ens hem preguntat què ens porta als humans a fer recerca. A la tradició hel·lènica, quasi bé totes les accions humanes estaven inspirades per nou muses. Les nou filles de Zeus i Mnemòsine.

La novena musa, la més jove de totes, es deia Urània. Era la inspiradora de l’astronomia, les matemàtiques i, per projecció natural, de totes les ciències. La jove Urània, vestida de blau, amb una diadema formada per estels i un compàs a la mà per a mesurar l’Univers, ha estat una icona clàssica de la ciència.

El 1899, l’astrònom barceloní, Josep Comas i Solà, fill de família benestant, personatge de renom amb una carrera científica notòria, tot i la seva joventut, es va casar. La nova llar matrimonial va ser un flamant xalet a Sant Gervasi.

El seu nou amo va batejar la torre com a “Vil·la Urània”, al·ludint a la novel·la Urània, de Camille Flammarion que portava el nom de la musa. Aquesta exitosa obra de 1890, mescla de ciència-ficció i pedagogia, va causar furor a les llibreries de mig món, esperonant la inquietud científica juvenil de Comas i Solà.

A Vil·la Urània, hi va instal·lar un potent telescopi refractari amb càmera fotogràfica adossada. Amb aquesta màquina, qui després seria director de la secció astronòmica de l’Observatori Fabra i del Servei d’Astronomia de la Generalitat, va descobrir el seu primer asteroide.

Dos cometes, un estel variable i onze asteroides, entre ells el batejat com a “Barcelona”, completen el seu llegat. I la mateixa Vil·la Urània, cedida en herència a la ciutat, que avui és un centre cívic obert al públic on es fan sovint xerrades sobre ciència.


El cervell de la màquina

Universitat de Massachusetts Amherst (EUA), 1979

Barcelona

Si fem una breu mirada a l’interior dels Premis Nacionals de Recerca trobarem històries d’inspiració insospitades de les premiades i premiats. Voleu conèixer quatre motius ineludibles per fer ciència que humanitzen la mateixa recerca?

El 1964, el neurocientífic anglès Michael Arbib va publicar el llibre Brain, Machines and mathematics. En llegir-lo, el 1976, la llavors jove matemàtica i informàtica Carme Torras, posteriorment Premi Nacional de Recerca 2020, es va entusiasmar tant que li va enviar una carta a l’autor. Sorprenentment, Arbib li va respondre. Poc després, el 1979, Torras va cursar un màster impartit per ell a la Universitat de Massachusetts Amherst, l’inici de la seva fulgurant carrera en robòtica assistencial.

De petita, a l’astrofísica italiana Licia Verde, Premi Nacional de Recerca 2018, els pares li van regalar un llibre sobre el cel. Parlava de les aus, els núvols i, a l’últim capítol, dels estels, cosa que, com ens va dir, li va obrir els ulls i el cor a la ciència. Maciej Lewenstein, físic, Premi Nacional de Recerca 2021, ens assegurava que la seva atracció per la ciència és genètica. Ell, en realitat, volia ser matemàtic. Va cursar Física seguint el seu millor amic. Una feliç decisió.

L’economista Jaume Ventura, Premi Nacional de Recerca 2021, va marxar als Estats Units per aprendre més, sense pensar a fer recerca. Els grans professors que va trobar a Hardvard i a la Universitat Johns Hopkins, li van dibuixar el camí per investigar i entendre el món de forma analítica. I acabem imaginant un llavors adolescent Bonaventura Clotet, fill i net de metges, Premi Nacional de Recerca 2020, ex aequo amb Torras, a qui una reveladora visita a un hospital amb 14 anys el va reafirmar en el seu destí vocacional i familiar des de nen com a metge infectòleg. Cinc històries de ciència, cinc històries humanes.


La severa mirada de Freud

Londres, 1938

London

És tan gran el poder de la ciència que, de vegades, es transforma en inspiració d’àmbits singulars, com ara l’art. La psicoanàlisi de Sigmund Freud va motivar gran part de les pintures surrealistes de Salvador Dalí fins arribar a l’obsessió. El geni de Figueres va perseguir literalment Freud per Europa fins que es van trobar a Londres el juliol de 1938, on l’ancià neuròleg de 82 anys vivia refugiat del nazisme.

Entusiasmat, i davant la incrèdula i severa mirada de l’austríac, un Dalí en la trentena li va presentar un dibuix al carbó dedicat al famós metge neuròleg. També li va explicar el seu particular mètode paranoicocrític de producció artística. L’entrevista va ser un fracàs. Tant, que com a fred comiat Freud li va deixar anar la frase: “mai no havia trobat un prototip tan perfecte de llunàtic”. L’artista sempre la recordaria amb amargor.

L’interès inspiracional del figuerenc per la ciència venia de lluny. El 1927, amb 23 anys, va sortir en una foto a la madrilenya Residència d’Estudiants amb Federico García Lorca, en què el català porta a la mà el número de juny de la revista Science and Invention. De fet, el seu univers surrealista no es pot comprendre sense la influència consecutiva de la psicoanàlisi, les matemàtiques, la teoria de la relativitat, la física quàntica i atòmica i, finalment, l’estructura de l’ADN.

“El segon home més llest del món voldria conèixer el primer”. Així deia una nota que va rebre Dalí al seu hotel de Boston el 1953. La signava James Watson, codescobridor mesos abans amb Francis Crick de l’estructura molecular de l’ADN. En cinc minuts estaven reunits a la cafeteria de l’hotel. Watson acabava d’admirar el quadre “Paisatge amb papallones”. Coneixedor de la fascinació daliniana per l’ADN, el famós biòleg li va demanar que fes la portada del seu nou llibre. I és que no totes les cites d’artistes amb científics acaben malament.


Estatueta Premis Nacional de Recerca

L’estatueta dels Premis Nacionals de Recerca

L’espiral sense fi cap als cims del coneixement

L’estatueta dels Premis Nacionals de Recerca està confeccionada pel ceramista Jordi Serra Moragas des de 2012.

L’artista ha trobat en la plàstica genial de l’arquitecte català Antoni Gaudí la font d’inspiració per fer una peça que simbolitza un procés de creació que trenca motlles. Un mètode, el científic, que fa aparèixer, mitjançant la recerca i l’estudi, quelcom de nou que no existia i que ens fa avançar.

Una columna geomètrica d’argila esdevé un altre objecte per l’acció de la torsió, i per l’acció del foc, apareix l’ànima que porta amagada a dins. El resultat conforma una espiral sense fi cap als cims del coneixement coronada amb el signe “+” de l’excel·lència.

Les estatuetes són totes originals. Presenten, així, lleugeres diferències entre elles, en ser treballades a mà, prèviament a ser produïdes després al forn, en un procés artesanal que triga uns tres mesos.